09 abril 2020

Una mateixa pandèmia, diferents perspectives


Mentre la Xina es recupera de la crisi causada pel coronavirus, la seva ràpida expansió per la resta del planeta ha fet que molts països prenguessin mesures restrictives. Viatges i negocis es paralitzen i l’economia mundial s’alenteix. I el més greu de tot, encara es posen malaltes moltes persones cada dia.

La pandèmia és global, però les experiències poden ser molt diferents en funció d’on viu o fins i tot a què es dedica cadascú.

Per acostar-nos a diferents realitats i analitzar amb ells la situació, hem contactat amb quatre membre de l’Associació de Becaris ”la Caixa”, i així conèixer, des de la seva perspectiva i situació geogràfica, com estan vivint aquestes circumstàncies excepcionals. 

Regina Bou està fent el doctorat a la Universitat Weill Cornell Medicine i és investigadora al Memorial Sloan Kettering Cancer Center. Resideix a Nova York, Estats Units, des del 2018, quan va iniciar el doctorat en immunologia i patogènesi microbiana gràcies a una beca de la Fundació ”la Caixa”. La Regina ha estat testimoni de com aquest país ha esdevingut el focus principal de la pandèmia. “Vèiem el que passava a Europa i Àsia, però pensàvem que no arribaria aquí”, ens explica. Des de fa tres setmanes —fins i tot abans que el Govern de l’Estat de Nova York imposés el confinament—, tant la universitat com el centre de recerca van cancel·lar les classes i van tancar els laboratoris. 

“És dur haver de parar la recerca que estàs fent i pensar en els diners i el temps perduts”, confessa la Regina, però ella continua treballant i formant-se on-line alhora que revisa articles relacionats amb el virus SARS-CoV-2 per compartir informació científica fiable entre la comunitat estudiantil. En els pròxims dies, juntament amb companys de la universitat, espera poder fer proves diagnòstiques de COVID-19 a Weill Cornell, com ja fan estudiants de doctorat en altres universitats del país, per poder ajudar activament en el que ella considera crucial: “augmentar el nombre de testos per ser capaços d’identificar persones asimptomàtiques o amb símptomes lleus i garantir-ne l’aïllament. És frustrant saber que els laboratoris tancats disposen d’instrumental que es podria fer servir per a la diagnosi.” 

A Luis Cornago se li feia estrany observar com “autobusos i mercats continuaven plens a mitjan març”, mentre que a Espanya i Itàlia ja s’havia declarat l’estat d’alarma. Perquè inicialment l’aposta del Regne Unit, país al qual es va mudar el 2017 gràcies a una beca per fer un màster en política comparada a la London School of Economics and Political Science, va ser deixar que la immunitat de grup frenés l’epidèmia. Després de la publicació d’un informe força pessimista del prestigiós Imperial College of London, “hi va haver un canvi d’estratègia —ens explica el Luis—, tot i que les mesures continuen sent menys restrictives que a Espanya”. 

Com a analista de risc polític a la consultora Teneo, la seva feina consisteix a entendre les conseqüències polítiques i econòmiques que es derivin d’aquesta situació. “Encara és aviat per avançar-ne les conseqüències sobre el futur de les nostres societats”, comenta, però augura que “com observem a l’Àsia, cal estar preparats perquè les coses no tornin a la normalitat fins d’aquí uns mesos, com a mínim”. També anticipa que potser els ciutadans a partir d'ara siguin més exigents amb els estàndards d'alguns productes, la qual cosa afectaria la globalització tal com l'enteníem fins ara.

Nerea Amorós va fundar un estudi d’arquitectura i consultoria, anomenat Creative Assemblages, a Uganda el 2019. S’hi va mudar després de doctorar-se en disseny arquitectònic per la University College London, gràcies a una beca que va rebre el 2016. “La majoria de la gent a Uganda està calmada i, en alguns casos, encara en la fase de restar-hi importància. Però l’impacte en la vida de centenars de milers de persones que viuen al dia i amb molt pocs recursos econòmics i materials es començarà a viure amb intensitat a mesura que el confinament i el tancament de fronteres continuï”, ens explica.
Des del seu punt de vista, “aquesta crisi ha destapat problemes de valors en moltes societats, en què s’ha anat reduint la inversió en salut pública. Però en el cas de l’Àfrica, ja hi havia necessitat d’infraestructures i material sanitari abans de la crisi de la COVID-19”. Com a professional i formadora de l’arquitectura, i a més amb un interès especial en l’assistència a refugiats, la Nerea creu que “aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre els mecanismes arquitectònics amb què podem millorar la vida de les persones i la sostenibilitat mediambiental”. Espera, també, que d’això en surtin ments pensants, polítics i dissenyadors disposats a millorar les xarxes de salut, als nostres països i globalment”.

Teresa Barrio Traspaderne es va especialitzar en violència, conflictes i desenvolupament gràcies a una beca per fer un màster a la School of Oriental and African Studies de la Universitat de Londres. Després de renunciar a la plaça de coordinadora de l’Oficina Regional d’Europa a Amnistia Internacional a Londres, la Teresa va arribar a Mèxic fa dos mesos i de moment treballa des de casa, “de manera que la situació causada per la COVID-19 no m’ha afectat tant la rutina diària. El problema principal és que aquí gairebé el 50 % de la població viu en situació de pobresa; per a ells quedar-se a casa ni tan sols és una opció”, declara. En aquest context troba paradoxal pensar que “la COVID-19 és una malaltia importada a Mèxic per la classe mitjana i alta que, no obstant això, patiran més els que menys recursos tenen”. Malgrat tot, la Teresa es manté optimista i comparteix amb nosaltres una reflexió ben bonica: “en xinès la paraula crisi és la suma de ‘perill i oportunitat’; aquesta pandèmia, tot i la tragèdia humana que comporta, ens dóna al mateix temps l’oportunitat de convertir-nos en ciutadans més responsables envers la societat i el planeta”.