25 maig 2020

Entenent la humanitat a través de les arts


En temps canviants, avui més que mai, l’art i la cultura tenen un rol fonamental a l’hora d’entendre el món en què vivim. Ens aporten eines per reflexionar i qüestionar-nos el rol que desenvolupem com a individus i també com a parts integrants d’un col·lectiu. 

Per indagar una mica més en aquesta qüestió, hem parlat amb tres artistes, becaris de ”la Caixa”, per conèixer com viuen l’experiència artística, què vol dir per a ells l’art i per què creuen que és tan important per als éssers humans.

 

José Francisco Martínez Antón és doctor en arts musicals i tuba principal de l’Orquestra Nacional d’Espanya i de la Societat Musical Santa Cecília de Xelva. La seva trajectòria professional l’ha dut a tocar en orquestres d’arreu del món i a estudiar a Suècia i als Estats Units, on, gràcies a una beca de la Fundació ”la Caixa”, va poder continuar els estudis de doctorat a la Universitat de Boston entre els anys 2014 i 2016. “L’art és important perquè pot arribar a l’ànima de qualsevol persona. Es podria dir que serveix per alimentar el nostre jo interior i que ens aporta energia i motivació intrínseca per afrontar la vida”, ens explica. “Quan penso en el significat de la paraula art, se’m reflecteixen a la ment moments de felicitat, alegria, benestar, calma o aprenentatge.”

Crèdit: perfectpixel® - Pablo “Teco” Salto-Weis

Gabriela Bettini, artista visual espanyola d’origen argentí i màster en belles arts per la Universitat d’East London durant els anys 2003 i 2004, gràcies a una beca de la Fundació ”la Caixa”, veu l’art com una eina crítica. “Té la capacitat de posar en qüestió elements polítics, socials o emocionals de les nostres vides i també de mobilitzar-nos, despertar emocions i generar canvis”, declara. “Ens permet identificar-nos amb altres persones, posar-nos a la seva pell.” 

Crèdit: Bruno Leitao

Un expert en això de posar-se a la pell dels altres és Víctor Alonso-Berbel, cineasta i guionista, que també va rebre una beca de la Fundació ”la Caixa” per completar un màster en belles arts en realització cinematogràfica l’any 2015, a la Universitat del Sud de Califòrnia, a Los Angeles, i que actualment dirigeix una sèrie de ficció a Mediapro. “Escriure i dirigir cinema em permet viure altres vides a més de la meva: del que més gaudeixo del meu dia a dia és de la possibilitat d’entrar i sortir d’altres mons diferents del meu, i poder viure a través dels personatges de ficció amb què treballes experiències que la realitat no et presentaria mai.” 

Crèdit: Víctor Alonso-Berbel

Martínez Antón reflexiona sobre com l’art, a més, té un impacte en els humans de manera col·lectiva. “La història ha demostrat com les arts afecten la societat. Com a músic, soc capaç d’influenciar les persones, ja que la música els pot arribar al cor. La tuba em dona l’oportunitat d’impactar el públic de manera positiva”, ens explica. “Entre altres aspectes, tenint en compte el ritme al qual es mou una gran part de la població global, pretenc transmetre sensacions de quietud i benestar perquè el públic comenci a apreciar més el moment present.” 

Bettini posa l’èmfasi en l’art com un mitjà per mirar i comprometre’ns amb la realitat. “Jo parteixo de la història de la pintura per observar com aquest mitjà s’ha pogut fer servir per difondre les idees sobre les quals s’ha construït el pensament hegemònic nord-atlàntic. El paisatge, com a gènere de la pintura, va arribar a Europa de la mà dels anomenats «artistes viatgers», que van representar els nous territoris conquerits, aquelles terres llunyanes, colonitzades. Això em serveix per reflexionar sobre els processos de desterritorialització, desforestació i modificació d’entorns naturals del Sud global i l’impacte en els ecosistemes actuals. En aquella combinació de temporalitats passades i presents, d’esborrada progressiva de tot allò que no s’adequa al model, només en queden les absències, la memòria i el lloc com a testimoni. Tot això ho treballo mitjançant la pintura.”


Chuquicamata, 2019. Oli sobre lli. 200 x 300 cm 
Crèdit: Gabriela Bettini

“L’art és un dels únics espais que ens fan preguntes noves: ens convida a l’experiència i a la reflexió col·lectives i també a la introspecció”, afirma Alonso-Berbel. “El cinema que m’interessa més és alhora una finestra i un mirall: una finestra que ens trasllada a altres realitats, perquè les bones pel·lícules sempre ens han de descobrir alguna cosa nova, i alhora un mirall en què veure reflectits els nostres dubtes, els nostres desitjos, el nostre creixement. En aquest equilibri entre el que és conegut i el que és diferent sorgeix l’empatia, que crec que és un dels mecanismes narratius i artístics més poderosos, i tota una arma per a la transformació social.”

Els tres artistes coincideixen a assenyalar que un món sense art seria un lloc tenebrós i inhabitable. “Un món sense art és un món sense éssers humans, ja que l’art és l’essència mateixa de la humanitat”, conclou Alonso-Berbel. Bettini ens recorda que ja hi ha molts llocs en què l’art no s’aprecia o no té cap espai: “Es trien altra mena d’activitats com a passatemps vinculats al consum, que generen tant una manca de plaer com de mirada crítica. Són, des de la meva perspectiva, llocs distòpics”. Martínez Antón ens descriu un món sense art amb senzillesa i precisió: “L’imagino silenciós, trist, pessimista, ple d’ombres i de colors opacs i buit de llum”.