19 setembre 2019

Ulls oberts per a la pau


En els anys vuitanta, en ple procés de negociació entre la guerrilla de les FARC i el govern colombià, Gabriel García Márquez va acudir a una manifestació massiva en suport de la possibilitat de pau. Com van fer amb altres entre els milers de persones que hi eren, van demanar a Gabo que dibuixés el colom de la pau en una pancarta. Però, abans d’estampar-hi la signatura, hi va afegir una frase que avui ja és llegenda: “Visca la pau amb els ulls oberts!”.

Colòmbia és un dels països que més han debatut el rol del periodisme a l’hora de alimentar o calmar guerres, i és precisament en aquell “amb els ulls oberts” que va anotar el Nobel on fundacions i tallers especialitzats han ensopegat la clau. No es tracta de trobar un objectiu suprem en la nostra tasca periodística. N’hi ha prou, simplement, de fer bé la nostra feina i obrir ulls. 

L’any passat, un estudi publicat per la Universitat d’Amsterdam va concloure que els periodistes colombians es veien a si mateixos com a agents actius a l’hora de mobilitzar el debat públic. Però mentre que per a alguns aquella mobilització s’havia d’orientar envers el diàleg, per a altres l’objectiu era que cessessin les negociacions. És a dir, quan la tasca no és tan sols explicar els fets, sinó assolir objectius, la tasca periodística es desvirtua.

Dins d’aquest periodisme que no es conforma a explicar fets hi ha exemples d’un impacte positiu extraordinari, com el de George Steer, escriptor antifeixista que va ser el primer a narrar al món el bombardeig de Gernika. Però també n’hi ha de més desagradables, como el de l’RTLM, una emissora de ràdio coneguda mundialment pel rol que va tenir com a incitadora d’odi en el genocidi de Ruanda. Després que l’avió en què viatjava el president hutu Habyarimana fos abatut, van cridar a una “guerra final per exterminar els escarabats”, com van anomenar els tutsis. La diferència, més enllà de les motivacions ideològiques de cada cas, és que en el primer es va fer periodisme i en el segon, propaganda. En el primer, només va caldre una descripció asèptica dels fets per despertar el món. Perquè tot periodisme, si és bo, és periodisme de pau. 

Com a periodistes, no hem vingut a dur la guerra. Ni la pau. Hem vingut a explicar. La convivència pacífica serà, en tot cas, un subproducte de la feina ben feta. Una feina que, per cert, abasta totes les especialitats del periodisme. Perquè avui les trinxeres no són només allà on hi ha bombardejos. Hi ha conflicte darrere del canvi climàtic, n’hi ha en el narcotràfic, en la violència sexual, en la desigualtat econòmica, en les crisis migratòries i fins i tot en l’amenaça de la postveritat. Hi haurà bon periodisme sempre que es posi nom a aquestes qüestions. I amb els ulls oberts a aquestes realitats, hi haurà pau.

 

 

Leire Ariz (Regne Unit, 2014), és periodista a la productora 93 Metros i màster en Polítiques Públiques Internacionals.